PARAULES 28/40 JOAN GARRIGA ANDREU
Artristras, una manera de treballar fent cultura. Amb C majúscula.
Conec el grups Artristras d’ençà que ens vam despertar observant i escoltant com un grup de joves donaven notícia que als carrers es podia gaudir d’una manera diferent, amb una mirada oberta i una rialla engrescadora i amb uns vestits enlluernadors i amb unes propostes teatrals que feien de l’espai públic un lloc de gaudi, de vegades esotèric, i sempre magnífic. I és que aquesta barreja ordenada d’ integrants i integrats i íntegres amics que feien i fan espectacle de carrer, des de la seva arrencada ens va transportar amb la seva empatia a sensacions que mai oblidarem.
La seva manera de fer personal i d’actuar no deixava ni deixa mai indiferent. A l’any 2010, en una entrevista a la revista Gar, de la Garriga, deien que amb el teatre de carrer aconseguien acostar la cultura a tothom, fins i tot a gent que no anava ni aniria mai al teatre. Gran veritat. Adaptant-se a la duresa d’espais diferents, la feina al carrer no els havia estat mai una tasca fàcil al llarg dels 30 anys en els que la companyia, per on ja havien passat unes 150 persones de feines diferents, els avalava de quina manera la seva constància i bon fer els permetia reflexionar en veu alta.. Ho explicaven en Quique Alcántara, la Glòria Font, la Jordina Font, en Carles Guardis i a l’Imma Navarro, referint-se a una bona pila d’anys de creació i treball i il·lusió constants. Sovint he rellegit aquella entrevista.
Som a l’any 2020. Ha passat molt temps d’ençà de llavors, i han estat i són un focus d’admiració per a moltes persones encara. No em sembla que sigui jo qui hagi de descobrir el seu art, l’art dels Artristras.
Està contrastat. Tanmateix, no me’n puc estar d’escriure sobre la personalitat dels qui han fet possible aquest exemple cultural, des de treballs diversos, vestits, música i mil detalls que formen part d’una singularitat admirable. I és que a banda de les seva aportacions culturals, renovadores, trencadores, lúdiques, les persones que han estat des dels seus inicis el pinyol d’un projecte envejable per la seva consistència, han estat homes i dones de compromís social i de manteniment de paraula donada. A la dècada dels anys vuitanta, i durant molts, molts anys, els meus pares els van llogar una casa on hi van viure una etapa esplèndida i que una vegada van deixar la finca quan el compromís que van adquirir i mantenir tornaria a la disponibilitat de la meva família així és va fer amb una correcció admirable, em permet tornar a escriure de quin format eren i són, i com encara el seu record es manté en un lloc en el qual mai he sabut, però amb permís dels pares, van fer-hi peu, ordenadament al llarg d’aquells anys, deu, quinze, vint, o no sé quants, en definitiva un nombre difícil de saber, a l’aixopluc de la casa en aquella època batejada com a casa dels Quiques, amb permís de la Glòria.
És una llàstima que no reeditem “ El Pou...calent “, revista d’humor garriguenca, on vam compartir divertiments en els quals membres dels Artristras també en formaven part. Els números que vam publicar durant la Transició els hauríem de tornar a llegir, i en veu alta, ja que les reunions de treball de la redacció en el celler d’una casa on encara s’hi recorden acudits estripats i divulgats després en premsa, i fins i tot alguns censurats pel seny imposat damunt de la rauxa, doncs això, us ben asseguro que moltes humorades naixien d’alguns integrants d’ aquell grup amic de tothom i sempre disposats a presentar propostes, i anar per feina sempre fent gatzara.
En aquest any 2020 de malura i necessitats de gent com vosaltres, rebeu un desig de per molts anys amics. En uns anys de Transició política força difícils i en els quals calia vestir i bastir tantes coses, la revolució cultural la vàreu fer en part vosaltres en la mesura que us deixaren. Grans artistes, Artristras, i grans persones, Artristras, artistes, amics.
Així ho signo a la Garriga (Vallès Oriental) i arreu on calgui, un de tants que us ha conegut i admira profundament. Poso la data d’1 d’octubre de 2020, tres anys després d’aquella gran participació popular que alguns van esclafar fins i tot el nostre somriure amb males arts i amb el que podríem qualificar com d’una gran castanyada. Ai, las ! i tantes que n’ havíem compatit amb vosaltres, però diferents, amb respecte a carrers i places.
Ajudeu-nos a no perdre la rialla i continueu aportant cultura amb C majúscula. I art, Artristras. Salut i gràcies !
Joan Garriga Andreu. (Historiador)
Foto: Robert Ramos / Espectacle: VIRUS (Parc de la Ciutadella-BCN)
Conec el grups Artristras d’ençà que ens vam despertar observant i escoltant com un grup de joves donaven notícia que als carrers es podia gaudir d’una manera diferent, amb una mirada oberta i una rialla engrescadora i amb uns vestits enlluernadors i amb unes propostes teatrals que feien de l’espai públic un lloc de gaudi, de vegades esotèric, i sempre magnífic. I és que aquesta barreja ordenada d’ integrants i integrats i íntegres amics que feien i fan espectacle de carrer, des de la seva arrencada ens va transportar amb la seva empatia a sensacions que mai oblidarem.
La seva manera de fer personal i d’actuar no deixava ni deixa mai indiferent. A l’any 2010, en una entrevista a la revista Gar, de la Garriga, deien que amb el teatre de carrer aconseguien acostar la cultura a tothom, fins i tot a gent que no anava ni aniria mai al teatre. Gran veritat. Adaptant-se a la duresa d’espais diferents, la feina al carrer no els havia estat mai una tasca fàcil al llarg dels 30 anys en els que la companyia, per on ja havien passat unes 150 persones de feines diferents, els avalava de quina manera la seva constància i bon fer els permetia reflexionar en veu alta.. Ho explicaven en Quique Alcántara, la Glòria Font, la Jordina Font, en Carles Guardis i a l’Imma Navarro, referint-se a una bona pila d’anys de creació i treball i il·lusió constants. Sovint he rellegit aquella entrevista.
Som a l’any 2020. Ha passat molt temps d’ençà de llavors, i han estat i són un focus d’admiració per a moltes persones encara. No em sembla que sigui jo qui hagi de descobrir el seu art, l’art dels Artristras.
Està contrastat. Tanmateix, no me’n puc estar d’escriure sobre la personalitat dels qui han fet possible aquest exemple cultural, des de treballs diversos, vestits, música i mil detalls que formen part d’una singularitat admirable. I és que a banda de les seva aportacions culturals, renovadores, trencadores, lúdiques, les persones que han estat des dels seus inicis el pinyol d’un projecte envejable per la seva consistència, han estat homes i dones de compromís social i de manteniment de paraula donada. A la dècada dels anys vuitanta, i durant molts, molts anys, els meus pares els van llogar una casa on hi van viure una etapa esplèndida i que una vegada van deixar la finca quan el compromís que van adquirir i mantenir tornaria a la disponibilitat de la meva família així és va fer amb una correcció admirable, em permet tornar a escriure de quin format eren i són, i com encara el seu record es manté en un lloc en el qual mai he sabut, però amb permís dels pares, van fer-hi peu, ordenadament al llarg d’aquells anys, deu, quinze, vint, o no sé quants, en definitiva un nombre difícil de saber, a l’aixopluc de la casa en aquella època batejada com a casa dels Quiques, amb permís de la Glòria.
És una llàstima que no reeditem “ El Pou...calent “, revista d’humor garriguenca, on vam compartir divertiments en els quals membres dels Artristras també en formaven part. Els números que vam publicar durant la Transició els hauríem de tornar a llegir, i en veu alta, ja que les reunions de treball de la redacció en el celler d’una casa on encara s’hi recorden acudits estripats i divulgats després en premsa, i fins i tot alguns censurats pel seny imposat damunt de la rauxa, doncs això, us ben asseguro que moltes humorades naixien d’alguns integrants d’ aquell grup amic de tothom i sempre disposats a presentar propostes, i anar per feina sempre fent gatzara.
En aquest any 2020 de malura i necessitats de gent com vosaltres, rebeu un desig de per molts anys amics. En uns anys de Transició política força difícils i en els quals calia vestir i bastir tantes coses, la revolució cultural la vàreu fer en part vosaltres en la mesura que us deixaren. Grans artistes, Artristras, i grans persones, Artristras, artistes, amics.
Així ho signo a la Garriga (Vallès Oriental) i arreu on calgui, un de tants que us ha conegut i admira profundament. Poso la data d’1 d’octubre de 2020, tres anys després d’aquella gran participació popular que alguns van esclafar fins i tot el nostre somriure amb males arts i amb el que podríem qualificar com d’una gran castanyada. Ai, las ! i tantes que n’ havíem compatit amb vosaltres, però diferents, amb respecte a carrers i places.
Ajudeu-nos a no perdre la rialla i continueu aportant cultura amb C majúscula. I art, Artristras. Salut i gràcies !
Joan Garriga Andreu. (Historiador)
Foto: Robert Ramos / Espectacle: VIRUS (Parc de la Ciutadella-BCN)